dimecres, 15 de juliol de 2009

L'agregació de Sant Martí







El 20 d’abril de 1897, dia de Pasqua, Barcelona era autoritzada, per Reial decret a anexionar sis municipis del seu pla: Gràcia, Sants, Les Corts de Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Andreu del Palomar i Sant Martí de Provençals.

Aquest decret de la reina Maria Cristina, que venia de Madrid signat pel ministre de Governació, posava fi a un llarg debat entre els partidaris i els detractors de l’agregació. Amb una carpetada es finalitzava amb els articles als diaris, les delegacions a Madrid i les manifestacions en contra de l’agregació.

El barri del Poblenou, que formava part del municipi de Sant Martí, va passar a formar part de la ciutat de Barcelona. Els defensors de la independència municipal van veure com finalment el govern de Madrid cedia a les pressions del municipi barceloní i als interessos dels propietaris del sòl urbà. La ciutat creixia i volia sòl urbanitzable.

En contra de l’agregació es van alinear els comerciants i els industrials. Formar part de Barcelona significava per a tots ells un augment dels impostos, i molt especialment de les contribucions municipals. Cal recordar que, de fet, els industrials havien tret les fàbriques de Barcelona buscant terrenys més amplis, però també, entre d’altres molts motius, per pagar menys impostots.

Pel que fa als obrers, més preocupats amb les lluites per millorar les condicions laborals que en el debat sobre l’agregació, sembla ser que majoritariament van restar al marge d’aquesta disputa, tot i que amb certs recels.

I aquests recels eren totalment justificats, ja que quan els pobles varen ser agregats els impostos sobre els consums van pujar, perjudicant notablement als obrers. Per als industrials, en canvi, es van congelar les taxes que havien de pagar per un període de deu anys.

Durant cert temps l’agregació va ser objecte d’opinió als diaris i de mofa a revistes satíriques com L’Esquella de la Torratxa, que va publicar moltes vinyetes sobre el tema. A una vinyeta, molt significativa, podem veure una al·legoria de Barcelona caminant cap a Madrid, carregant un gran sac amb els consums i amb el text “Al fi hauré guanyat l’aposta però nois que cara que em costa”

El propi Joan Amades també recull, als seus treballs, una curiositat sobre l’agregació de Sant Martí a Barcelona. Segons Joan Amades Sant Martí era el poble més extens de la Península i això va produir problemes de tràmit al moment de l’agregació, ja que la llei manava que en unir-se dues poblacions havia de predominar el nom de la més gran, i el terme de Sant Martí era molt més ample que el de Barcelona. La grandaria de l’antic municipi va arribar a generar fins i tot una frase feta: Tenir una cara, com el poble de Sant Martí.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada