dimarts, 29 de desembre de 2009

Veïns de cartró pedra


En Bernat i na Maria són dos dels veïns més il·lustres del Poblenou, el barri on viuen i al que representen des del 1953. Però en Bernat i na Maria no són dos persones de carn i ossos, són dos poblenovins de cartró i pedra. Com la majoria ja sabreu estic parlant dels gegants de Poblenou.


La presència de gegants al Poblenou és desconeguda fins a mitjans de segle XX, quan a la vigília del Corpus de 1953 es van estrenar els seus gegants, en Bernat i na Maria. Aquests gegants, que pel que sembla són obra de l’escultor d'imatgeria festiva Domènec Umbert, es van fer a iniciativa de les parròquies del barri, Sant Bernat Calbó i Santa Maria del Taulat.


El 1953 les tres parròquies del nucli antic del Poblenou van comprar al taller de El Ingenio uns gegants clàssics de sèrie habillats com a reis medievals, per a desfilar a la Processó del Corpus del Poblenou. Aquests gegants encara no tenien el nom amb el que els coneixem actualment.

La història dels gegants del Poblenou va en paral·lel a la de moltes altres parelles de gegants que van apareixer en aquell mateix moment, com en Bartomeu i la Maria, els gegants de Sants, nascuts al mateix taller de l’Ingenio.

Als anys cinquanta la tradició gegantera es revifava després que moltes parelles fossin destruides al llarg de la guerra. Però els nous gegants, i molts dels antics, van passar a representar els reis catolics, més a gust del règim franquista.


En Bernat i na Maria van participar a la processó de Corpus i a les festes del barri de manera continuada fins al 1963 quan el Concili Vaticà II prohibí les festivitats del Corpus al carrer. Els gegants foren guardats a les golfes de la parròquia de Santa Maria del Taulat i van caure en l’oblit. Per sort l’any 1980 foren trobats i restaurats per Josep Ma Carreras. Ja recuperats van reapareixer a la Festa Major el setembre de 1981.


El gegants del Poblenou varen ser batejats com a Maria i Bernat l’any 1982, en record de dues de les tres parròquies que els van comprar: Santa Maria del Taulat i Sant Bernat Calvó. Des d'aleshores, la parella de gegants del Poblenou ha participat en trobades d'arreu de Catalunya.


En la seva pròpia trobada, per la Festa Major el setembre, i en les Festes de Maig encapçalen les cercaviles i dansen el seu ball.

Des del setembre de 1996 en Bernat i na Maria estan acompanyats pel Lloro del 36, un gegantó de 2,8 metres d'alçada i 25 kg. de pes, creat per l'artista terrassenc Jordi Grau, en record del famós lloro del establiment La Licorera del Poblenou, i del qual ja parlarem en una altra ocasió.
L'any 2003 en Bernat i na Maria van celebrar en seu cinquantenari amb tot d'activitats lúdiques i festives al llarg de tot l'any. En Bernat fa 3,8 metres i pesa 55 kg. i na Maria fa 3,8 metres i pesa 57 kg.

Però el que molts no saben és que els nostres gegants, pel fet d’haver nascut a un taller com el de l’Ingenio, tenen alguns germans propers a d’altres poblacions. Mireu per exemple les fotografies dels gegants de Figueres, en Janet i na Justa.
En l'actualitat encara podeu visitar aquesta botiga plena de magia (literalment, en forma de trucs de mans) on van neixer en Bernat i na Maria. I si heu fet una mica de calaix fins i tot podreu comprar-vos un gegant, gegantó o capgros per a vosaltres mateixos.

dijous, 17 de desembre de 2009

Festa Major

Avui us vull presentar un video sobre la història de les festes majors del Poblenou. Es tracta d'un petit documental realitzat per l'Arxiu Històric del Poblenou i per Clot RTV que crec que val la pena veure.



Si teniu problemes per veure el video al bloc també el podreu trobar aquí: Festa Major

Però com les festes majors no són només una cosa de la història també podeu veure un video de la festa major del 2009

dimarts, 24 de novembre de 2009

Personatges i refranys del Poblenou

Tothom sap que els refranys i les frases fetes sovint recullen petites històries quotidianes que han quedat fossilitzades en una frase. El que resulta més dificil, de vegades, és aconseguir treure’n l’entrellat d’aquestes petites històries. Per sort en aquest país figures com la de Joan Amades ens han deixat les explicacions de moltes d’aquestes frases fetes.

Avui us aproparé un parell d’històries de les que va recollir Joan Amades i que tenen l’origen al Poblenou i on es parla d’alguns personatges d’aquest barri. Com veureu, algunes d’aquestes expressions s’han anat perdent amb el temps, però de totes maneres crec que val la pena saber-ne l’origen.

Una de les frases fetes que té l’origen a Poblenou va ser Anar-se’n a can Taps, una frase que volia indicar la mort d’algú o el fracas d’algun negoci. Segons recull Amades l’origen es troba en una antiga i famosa taverna que era a l’espai on actualment es troba el cementiri. Aquesta coincidència va fer que la gent fes extensible el nom de can Taps al del propi cementiri.

No lluny d’aquest mateix espai també es podia trobar un casalot vora el mar, al camí de Barcelona al cementiri, que va donar origen a una nova frase feta, Ser una cosa de can Paquetilla, que serveix per indicar que una cosa és de baixa qualitat.

Com recull Amades can Paquetilla era cau de gent baixa i de recollidors de burilles. Pel que es veu en aquest casalot permetien dormir per un preu molt reduït i a la vegada era una fàbrica clandestina on, de les burilles recollides, feien paquetilles de tabac. Aquestes paquetilles les venien als carrers humils al preu de deu cèntims i la seva popularitat va donar nom a la casa. En motiu de la primera Exposició Universal tota aquesta area va ser urbanitzada i les autoritats en van manar l’enderrocament. Com el propietarí no va obeir l’ordre l’ajuntament va manar als bombers que ho fessin.
Podreu trobar més informació al llibre "Refranys personals" de Joan Amades, publicat per la Biblioteca de tradicions populars
Si us agrada tot el món de les frases fetes i refranys us recomano que entreu al bloc: http://vpamies.blogspot.com

dimecres, 2 de setembre de 2009

Barraques, l’altra ciutat

Tot i que no és una història molt coneguda, al llarg de molts anys, milers de barcelonins han sobreviscut a la ciutat vivint a diversos nuclis barraquistes arreu de la ciutat. El Districte de Sant Martí no va ser una excepció. Arran de mar, durant molts anys, va existir un dels nuclis barraquistes més grans, el barri del Somorrostro.
El barri de barraques del Somorrostro va començar a creixer cap a l'any 1925. Aquell mateix any ja hi havia 109 barraques on vivien 421 persones. En vigílies de la guerra civil hi vivien unes 5000 persones. L'any 1953, tot i la prohibició d'aixecar barraques noves, n'hi havia 1332 habitades per 1609 famílies. Si fem cas als censos que es van fer durant aquella època, als anys cinquanta van viure prop de 20.000 persones al Somorrostro.
El barri va desaparèixer el dissabte 25 de juny de 1966, dia en què el general Franco havia de presidir unes maniobres navals, i les autoritats de la ciutat, no van voler que es veiesin les barraques. Aquell dies sis-centes barraques van ser enderrocades i tots els seus habitants ubicats en unes altres barraques provisionals, les mateixes que havien de servir per a aixoplugar els afectats per les riuades del 1962 al Vallès, mentre acabaven de consumir el barri de Sant Roc, a Badalona, on finalment van ser allotjats.

El programa 30 minuts de TV3 aborda --amb els seus protagonistes-- una de les realitats històriques menys conegudes de Barcelona: la de les barraques. Una experiència de marginació que van viure, només a la capital catalana, unes 100.000 persones durant bona part del segle XX.






Un reportatge de:
Alonso Carnicer i Sara Grimal

Muntatge:
Agustí Poch

Documentació:
Miracle Tous

Producció:
Sandra Rierola

dimarts, 11 d’agost de 2009

La Barcelona que no va existir


Us presento un nou bloc, La Barcelona que no va existir.


La meva intenció és que aquest nou espai ens sigui útil a tots per descobrir coses sobre la història de Barcelona, però a la vegada per deixar volar la nostra imaginació, fent història-ficció i especulant sobre com podria haver estat la nostra ciutat.


Espero que us agradi i que us animeu a especular amb mi.

dilluns, 20 de juliol de 2009

L'agregació en vinyetes

Voleu veure les vinyetes que l'any 1897 van fer els diaris sobre l'agregació dels municipis del pla de Barcelona?




video

+ informació

dimecres, 15 de juliol de 2009

L'agregació de Sant Martí







El 20 d’abril de 1897, dia de Pasqua, Barcelona era autoritzada, per Reial decret a anexionar sis municipis del seu pla: Gràcia, Sants, Les Corts de Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Andreu del Palomar i Sant Martí de Provençals.

Aquest decret de la reina Maria Cristina, que venia de Madrid signat pel ministre de Governació, posava fi a un llarg debat entre els partidaris i els detractors de l’agregació. Amb una carpetada es finalitzava amb els articles als diaris, les delegacions a Madrid i les manifestacions en contra de l’agregació.

El barri del Poblenou, que formava part del municipi de Sant Martí, va passar a formar part de la ciutat de Barcelona. Els defensors de la independència municipal van veure com finalment el govern de Madrid cedia a les pressions del municipi barceloní i als interessos dels propietaris del sòl urbà. La ciutat creixia i volia sòl urbanitzable.

En contra de l’agregació es van alinear els comerciants i els industrials. Formar part de Barcelona significava per a tots ells un augment dels impostos, i molt especialment de les contribucions municipals. Cal recordar que, de fet, els industrials havien tret les fàbriques de Barcelona buscant terrenys més amplis, però també, entre d’altres molts motius, per pagar menys impostots.

Pel que fa als obrers, més preocupats amb les lluites per millorar les condicions laborals que en el debat sobre l’agregació, sembla ser que majoritariament van restar al marge d’aquesta disputa, tot i que amb certs recels.

I aquests recels eren totalment justificats, ja que quan els pobles varen ser agregats els impostos sobre els consums van pujar, perjudicant notablement als obrers. Per als industrials, en canvi, es van congelar les taxes que havien de pagar per un període de deu anys.

Durant cert temps l’agregació va ser objecte d’opinió als diaris i de mofa a revistes satíriques com L’Esquella de la Torratxa, que va publicar moltes vinyetes sobre el tema. A una vinyeta, molt significativa, podem veure una al·legoria de Barcelona caminant cap a Madrid, carregant un gran sac amb els consums i amb el text “Al fi hauré guanyat l’aposta però nois que cara que em costa”

El propi Joan Amades també recull, als seus treballs, una curiositat sobre l’agregació de Sant Martí a Barcelona. Segons Joan Amades Sant Martí era el poble més extens de la Península i això va produir problemes de tràmit al moment de l’agregació, ja que la llei manava que en unir-se dues poblacions havia de predominar el nom de la més gran, i el terme de Sant Martí era molt més ample que el de Barcelona. La grandaria de l’antic municipi va arribar a generar fins i tot una frase feta: Tenir una cara, com el poble de Sant Martí.


dimarts, 7 de juliol de 2009

Viatge a Icària


L’any 1840 el carbonari i socialista francès Étienne Cabet va publicar el seu llibre més conegut, Viatge a Icària. Cabet defensava la creació d’una societat ideal, sense classes ni diners, on els béns serien socialitzats i on hi hauria una igualtat entre sexes gairebé total.

A Catalunya aquesta utopia va ser introduïda per Narcís Monturiol. El famós inventor de Figueres, conegut per les seves aportacions al camp de la navegació subaquàtica, va simpatitzar amb les idees del socialista francès i les va difondre a partir del 1847 des de la seva publicació, La Fraternitat.

Però la utopia de Cabet no va quedar en una idea, ja que l’any 1849 el pensador francès i 280 seguidors van emigrar als Estats Units per fundar una societat icariana a Navouu, Illinois. Aquest projecte va funcionar fins al 1856, moment en què les diferències internes a Nauvoo van fer que la colònia fos abandonada. Cabet, amb 180 deixebles més, va fundar una nova colònia a Saint Louis, Missouri. Tot i que Étienne Cabet va morir aquell mateix any, el moviment va perdurar als Estats Units fins al 1895.

En aquestes experiències internacionals podem trobar la participació d’un poblenoví, el metge Joan Rovira. Temps abans de marxar a Icària ja havia format part dels grups cabetians catalans, on hi havia personalitats tan conegudes com el mateix Narcís Monturiol o Anselm Clavé. El 1848 Joan Rovira va vendre les seves propietats per embarcar-se cap a Nova Orleans i va abandonar la seva dona, que estava embarassada, amb els seus companys de grup.

Quan les contradiccions internes van fer impossible la convivència a la colònia, Rovira va ser un dels adversaris de Cabet, a qui va acusar d’haver enganyat i abandonat els dos primers grups de colons. Aquest drama el va portar a suïcidar-se davant de la seva dona. La seva fi va ser una tràgica premonició del fracàs del grup colonitzador.

Però sense sortir del barri, al mateix Poblenou, la utopia cabetiana va ser difosa pels grups llibertaris, que fins i tot van arribar a fundar una petita comunitat. Entre els anys 1846 i 1847, uns quants seguidors de Cabet es van establir a la banda costanera de Sant Martí de Provençals per viure en comunitat. En aquell moment el terreny que en el futur ocuparia el barri del Poblenou va ser conegut pels cabetians amb el nom d'Icària. Però, tot i que el mateix Cerdà va recollir aquest nom al seu pla, finalment no es va popularitzar.

Finalment, Icària va passar a ser un dels projectes fracassats dels qui els marxistes qualificarien com a socialistes utòpics. Però el temps ha volgut que l’antic camí que portava de Barcelona al Cementiri del Poblenou, el camí del Cementiri, actualment s’anomeni avinguda d’Icària. I la casualitat va fer que, entre altres personalitats conegudes de la nostra ciutat, al cementiri del Poblenou, on finalitza actualment Icària, hi descansin les restes d'un cabetià cèlebre com Josep Anselm Clavé. També podem trobar un nínxol recordant Narcis Monturiol, però es tracta d'un nínxol buit, ja que el 1872 es va fer el trasllat de les seves despulles a Figueres, la seva ciutat natal.

dijous, 2 de juliol de 2009

La Flor de Maig


La Flor de Maig va ser una de les cooperatives més importants de la Catalunya dels inicis del segle XX.

A partir d'uns inicis humils relacionats amb grups d'amics assidus als Cors d'Anselm Clavé i als cercles esperantistes, va començar a eixamplar-se poc a poc fins a teixir tota una extensa xarxa de sucursals per molts dels barris de Barcelona i va esdevenir la més potent i gran de les cooperatives catalanes de l'época, amb 1.560 socis l'any 1927.


La infraestructura i els recursos de la cooperativa van ser espectaculars: set sucursals, entre magatzems i despatxos per tota la ciutat oberts entre 1896 i 1918; una granja a Cerdanyola adquirida el 1908, que els permetia l'adquisició directa de productes agrícoles i ramaders; creació, el 1904, d'una mútua per als socis amb el nom d'Institució per a l'Auxili de la Vellesa i Impossibilitats del Treball, pionera en l'oferiment de tot tipus de serveis mèdics i, fins i tot, un modern sistema de tocologia per a les dones; l'ús d'una moneda pròpia, i tot el conjunt d'activitats culturals i educatives que acompanyaven sempre les cooperatives (biblioteques, aules pedagògiques, classes nocturnes per a adults, sales d'actes, teatres, cafès...).

La seva activitat econòmica va ser tan intensa que aviat es van començar a contractar treballadors a compte de la cooperativa, fins a assolir la xifra de 120 persones a la seva plantilla.


El 1929, la Flor de Maig va ser la primera cooperativa catalana que va acceptar l'estàtus de sòcia. Es van igualar així els drets dels homes i els de les dones.


Va contribuir a fundar una de les mútues més grans i importants de l'època, la Vil·la de Salut l'Aliança, amb la qual va mantenir una relació fluida i constant.


Cal destacar el paper dinamitzador de la Flor de Maig dins del moviment cooperatiu. Va ser cabdal en tots els processos de coordinació catalans o internacionals de l'època (Cambra Regional de les Cooperatives de Catalunya i Balears, Congressos de l'Aliança Cooperativa Internacional...).


Tota aquesta expansió es va frenar cap al 1928, quan els mals resultats econòmics i algunes picabaralles entre juntes van provocar el principi de la davallada del projecte. Durant la Segona República, la granja de Cerdanyola va començar a acumular pèrdues i la crisi de la cooperativa va intensificar-se, sembla ser que per una manca de renovació dels dirigents i per un excessiu interès comercial.


Dos mesos després de l'esclat de la Guerra Civil, es va crear la Unió de Cooperadors de Barcelona, i la Flor de Maig hi va aportar les cinc seus que li quedaven i la granja. Abolida aquesta organització amb la victòria del franquisme, la cooperativa va ser absorbida per la Central Nacional Sindical (CNS) i, poc a poc, desvallestada fins a la inanició. Va tancar l'any 1950.


L'any 1977 va tornar a obrir, però com a Ateneu Popular Flor de Maig.




Article de l'exposició Història del Cooperativisme a Sants, en motiu del 87è dia Internacional del Cooperativisme


Més informació a: