divendres, 5 de febrer del 2010

El Sortidor

Molts poblenovins encara recorden l'encreuament de la Rambla del Poblenou amb Ramon Turró i el carrer Juncar, on es troba el Casino de l'Aliança, amb el nom de La rodona del Sortidor. Actualment a aquesta rodona no podem veure cap font que ens pugui indicar l'origen d'aquest nom, però si un forn que ens ho constata.


L'origen d'aquest nom és degut al fet que al llarg de vint anys a aquest encreuament hi va haver la font de les Tres Gràcies, la font que actualment podem trobar al centre de la plaça Reial, acompanyada de les palmeres i dels fanals de Gaudí.


Aquesta peça de ferro va ser fosa a París, a la foneria d'Antoine Durenne i va ser instal·lada al barri gòtic el 1876, però l'any 1888 va ser substituïda per un sortidor amb els preparatius de l'Exposició Universal i va ser reubicada a la Rambla del Poblenou.


L'any 1926, a pocs anys d'una nova mostra internacional a Barcelona el monument va tornar a la plaça Reial, on encara la podem trobar avui en dia.

dilluns, 18 de gener del 2010

Una vila romana al Poblenou


El divendres dia 23 de novembre el diari Avui, recollia la descoberta a Can Ricart de les restes d'una antiga vila romana. Aquesta troballa ben aviat va generar una nova polémica entre l'Ajuntament que la va considerar escadussera, els veïns, que fa anys que lluiten per la conservació de Can Ricart i el Museu d'Història de la Ciutat, que l'ha considerat com una troballa de primera magnitut, com recull el portal de noticies poblenoví Poblenou.org
Seguint les novetats que en els diversos mitjans s'han anat produint us presento una petita crónica.


Can Ricart és un dels grans recintes industrials del SXIX que, de moment encara es mantenen a la ciutat de Barcelona, conjuntament amb els de Can Batlló, del carrer Urgell i Can Batlló del barri de la Bordeta.


Amb el recinte industrial de Can Batlló de la Bordeta també comparteix moltes altres histories, com la llarga lluita veïnal per evitar o modificar els projectes immobiliaris o un grapat de misteriosos incendis intencionats que els dos recintes han patit.


És en aquest context, amb un Can Ricart que segons els plans oficials s'ha de convertir en la futura Casa de les Llengües on van apareixer, a les obres realitzades per l'empresa Dracma Arqueologia, les restes d'aquesta vila romana.


Segons sembla les restes romanes poden ser del segle I dC. L’Ajuntament ho qualifica de restes escadusseres i assegura que aquesta troballa no té un valor suficient per fer variar els plans previstos pel recinte de Can Ricart. Però fonts del Museu d’Història ho qualifiquen com una troballa de primer magnitud, ja que és el primer cop que apareixen restes romanes en aquesta part de la ciutat. Recordem que la ciutat de Barcino és una fundació del segle I aC. i, tot i que es te constancia de l'existencia de diverses viles romanes al pla de Barcelona, coincidint amb els camins que s'apropaven a la ciutat, és molt dificil poder-les estudiar, tenint en compte que tot aquest territori és ampliament construit.

En aquests moments sembla ser que la decisió final sobre el manteniment o desaparició d'aquestes restes depén del que dictamini la Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya


El dijous 12 de novembre, l’Ajuntament de Barcelona va emetre un comunicat menyspreant la descoberta d’aquestes restes romanes i on ho qualificava de restes escadusseres, de difícil definició i datació, donat el seu deficient estat de conservació i les característiques dels treballs que es duen a terme.

Segons el mateix comunicat Les restes es van tornat a colgar per evitar la seva degradació a l’espera d’iniciar properament una segona fase de treballs que permeti la seva excavació arqueològica extensiva i posterior avaluació patrimonial.
La imatge que podeu veure va ser realitzada per la gent de l'Associació de Veïns Can Ricart
Des d'aquest bloc seguiré les noticies que vagin apareixent sobre el tema.

dimarts, 29 de desembre del 2009

Veïns de cartró pedra


En Bernat i na Maria són dos dels veïns més il·lustres del Poblenou, el barri on viuen i al que representen des del 1953. Però en Bernat i na Maria no són dos persones de carn i ossos, són dos poblenovins de cartró i pedra. Com la majoria ja sabreu estic parlant dels gegants de Poblenou.


La presència de gegants al Poblenou és desconeguda fins a mitjans de segle XX, quan a la vigília del Corpus de 1953 es van estrenar els seus gegants, en Bernat i na Maria. Aquests gegants, que pel que sembla són obra de l’escultor d'imatgeria festiva Domènec Umbert, es van fer a iniciativa de les parròquies del barri, Sant Bernat Calbó i Santa Maria del Taulat.


El 1953 les tres parròquies del nucli antic del Poblenou van comprar al taller de El Ingenio uns gegants clàssics de sèrie habillats com a reis medievals, per a desfilar a la Processó del Corpus del Poblenou. Aquests gegants encara no tenien el nom amb el que els coneixem actualment.

La història dels gegants del Poblenou va en paral·lel a la de moltes altres parelles de gegants que van apareixer en aquell mateix moment, com en Bartomeu i la Maria, els gegants de Sants, nascuts al mateix taller de l’Ingenio.

Als anys cinquanta la tradició gegantera es revifava després que moltes parelles fossin destruides al llarg de la guerra. Però els nous gegants, i molts dels antics, van passar a representar els reis catolics, més a gust del règim franquista.


En Bernat i na Maria van participar a la processó de Corpus i a les festes del barri de manera continuada fins al 1963 quan el Concili Vaticà II prohibí les festivitats del Corpus al carrer. Els gegants foren guardats a les golfes de la parròquia de Santa Maria del Taulat i van caure en l’oblit. Per sort l’any 1980 foren trobats i restaurats per Josep Ma Carreras. Ja recuperats van reapareixer a la Festa Major el setembre de 1981.


El gegants del Poblenou varen ser batejats com a Maria i Bernat l’any 1982, en record de dues de les tres parròquies que els van comprar: Santa Maria del Taulat i Sant Bernat Calvó. Des d'aleshores, la parella de gegants del Poblenou ha participat en trobades d'arreu de Catalunya.


En la seva pròpia trobada, per la Festa Major el setembre, i en les Festes de Maig encapçalen les cercaviles i dansen el seu ball.

Des del setembre de 1996 en Bernat i na Maria estan acompanyats pel Lloro del 36, un gegantó de 2,8 metres d'alçada i 25 kg. de pes, creat per l'artista terrassenc Jordi Grau, en record del famós lloro del establiment La Licorera del Poblenou, i del qual ja parlarem en una altra ocasió.
L'any 2003 en Bernat i na Maria van celebrar en seu cinquantenari amb tot d'activitats lúdiques i festives al llarg de tot l'any. En Bernat fa 3,8 metres i pesa 55 kg. i na Maria fa 3,8 metres i pesa 57 kg.

Però el que molts no saben és que els nostres gegants, pel fet d’haver nascut a un taller com el de l’Ingenio, tenen alguns germans propers a d’altres poblacions. Mireu per exemple les fotografies dels gegants de Figueres, en Janet i na Justa.
En l'actualitat encara podeu visitar aquesta botiga plena de magia (literalment, en forma de trucs de mans) on van neixer en Bernat i na Maria. I si heu fet una mica de calaix fins i tot podreu comprar-vos un gegant, gegantó o capgros per a vosaltres mateixos.

dijous, 17 de desembre del 2009

Festa Major

Avui us vull presentar un video sobre la història de les festes majors del Poblenou. Es tracta d'un petit documental realitzat per l'Arxiu Històric del Poblenou i per Clot RTV que crec que val la pena veure.



Si teniu problemes per veure el video al bloc també el podreu trobar aquí: Festa Major

Però com les festes majors no són només una cosa de la història també podeu veure un video de la festa major del 2009

dimarts, 24 de novembre del 2009

Personatges i refranys del Poblenou

Tothom sap que els refranys i les frases fetes sovint recullen petites històries quotidianes que han quedat fossilitzades en una frase. El que resulta més dificil, de vegades, és aconseguir treure’n l’entrellat d’aquestes petites històries. Per sort en aquest país figures com la de Joan Amades ens han deixat les explicacions de moltes d’aquestes frases fetes.

Avui us aproparé un parell d’històries de les que va recollir Joan Amades i que tenen l’origen al Poblenou i on es parla d’alguns personatges d’aquest barri. Com veureu, algunes d’aquestes expressions s’han anat perdent amb el temps, però de totes maneres crec que val la pena saber-ne l’origen.

Una de les frases fetes que té l’origen a Poblenou va ser Anar-se’n a can Taps, una frase que volia indicar la mort d’algú o el fracas d’algun negoci. Segons recull Amades l’origen es troba en una antiga i famosa taverna que era a l’espai on actualment es troba el cementiri. Aquesta coincidència va fer que la gent fes extensible el nom de can Taps al del propi cementiri.

No lluny d’aquest mateix espai també es podia trobar un casalot vora el mar, al camí de Barcelona al cementiri, que va donar origen a una nova frase feta, Ser una cosa de can Paquetilla, que serveix per indicar que una cosa és de baixa qualitat.

Com recull Amades can Paquetilla era cau de gent baixa i de recollidors de burilles. Pel que es veu en aquest casalot permetien dormir per un preu molt reduït i a la vegada era una fàbrica clandestina on, de les burilles recollides, feien paquetilles de tabac. Aquestes paquetilles les venien als carrers humils al preu de deu cèntims i la seva popularitat va donar nom a la casa. En motiu de la primera Exposició Universal tota aquesta area va ser urbanitzada i les autoritats en van manar l’enderrocament. Com el propietarí no va obeir l’ordre l’ajuntament va manar als bombers que ho fessin.
Podreu trobar més informació al llibre "Refranys personals" de Joan Amades, publicat per la Biblioteca de tradicions populars
Si us agrada tot el món de les frases fetes i refranys us recomano que entreu al bloc: http://vpamies.blogspot.com

dimecres, 2 de setembre del 2009

Barraques, l’altra ciutat

Tot i que no és una història molt coneguda, al llarg de molts anys, milers de barcelonins han sobreviscut a la ciutat vivint a diversos nuclis barraquistes arreu de la ciutat. El Districte de Sant Martí no va ser una excepció. Arran de mar, durant molts anys, va existir un dels nuclis barraquistes més grans, el barri del Somorrostro.
El barri de barraques del Somorrostro va començar a creixer cap a l'any 1925. Aquell mateix any ja hi havia 109 barraques on vivien 421 persones. En vigílies de la guerra civil hi vivien unes 5000 persones. L'any 1953, tot i la prohibició d'aixecar barraques noves, n'hi havia 1332 habitades per 1609 famílies. Si fem cas als censos que es van fer durant aquella època, als anys cinquanta van viure prop de 20.000 persones al Somorrostro.
El barri va desaparèixer el dissabte 25 de juny de 1966, dia en què el general Franco havia de presidir unes maniobres navals, i les autoritats de la ciutat, no van voler que es veiesin les barraques. Aquell dies sis-centes barraques van ser enderrocades i tots els seus habitants ubicats en unes altres barraques provisionals, les mateixes que havien de servir per a aixoplugar els afectats per les riuades del 1962 al Vallès, mentre acabaven de consumir el barri de Sant Roc, a Badalona, on finalment van ser allotjats.

El programa 30 minuts de TV3 aborda --amb els seus protagonistes-- una de les realitats històriques menys conegudes de Barcelona: la de les barraques. Una experiència de marginació que van viure, només a la capital catalana, unes 100.000 persones durant bona part del segle XX.






Un reportatge de:
Alonso Carnicer i Sara Grimal

Muntatge:
Agustí Poch

Documentació:
Miracle Tous

Producció:
Sandra Rierola

dimarts, 11 d’agost del 2009

La Barcelona que no va existir


Us presento un nou bloc, La Barcelona que no va existir.


La meva intenció és que aquest nou espai ens sigui útil a tots per descobrir coses sobre la història de Barcelona, però a la vegada per deixar volar la nostra imaginació, fent història-ficció i especulant sobre com podria haver estat la nostra ciutat.


Espero que us agradi i que us animeu a especular amb mi.