Memòria del Poblenou

Dones de Can Saladrigas: 100 anys de vida i treball al Poble Nou

2012-01-27T15:43:00.000-08:00

Avui he volgut compartir amb vosaltres la versió curta d'un documental sobre la història de Poblenou en veu de dues de les seves protagonistes. Un documental realitzat per l'associació Món Comunicació

Us adjunto la explicació que sobre el mateix es realitza a la pàgina web: Sant Martí amb veu de dona

El documental: “Dones de Can Saladrigas; 100 anys de vida a Poble Nou“, es podrà veure en rigurosa estrena a BTV, en el programa DOCs, el dissabte 21 de gener del 2012, a les 21,30 hores. Aquest documental realitzat per l’associació Món Comunicació, també será el protagonista de presentacions publiques que es faran a Can Saladrigas i a altres llocs. També em organitzat un dinar de presentació per a les dones del Consell de les Dones de sant Martí i per a les companyes i companys d’altres associacions del districte, que es vulguin apuntar, el dijous 25 de gener a partir de les 12 hores (*) per veure la repetició que es fara en BTV , a les 12 del migdia en un bar situat a l front del casal de Can Casanellas (Carrer concilio de trento 48)

“Dones de Can Saladrigas, 100 anys de vida a Poble Nou,” és un documental de 25 minuts, que ha realitzat, l’Associació Món Comunicació (Julia López, Susana S. Villafañe i Yago Soler) gràcies al projecte co-financiat per l”Ajuntament de Sant Marti (Consell de Dones)i la mateixa associació. El documental ha pasat el comité de selecció del programa DOCs de BTV, i ha decidit que s’emtrà el proper 21 de gener del 2012, a les 21,30 hores .

En aquest documental històric i personal , molt emotiu i proper, és fa un recorregut per la historia i la vida quotidiana de Teresa Gisbert (93 anys) i de Juana José Puigdendolas (89) que van ser treballadores de les empreses que hi havien a Can Saladrigas els anys 30, i posteriorment. Teresa Gisbert recorda, quan abans de la Guerra del 36-39 va entrar a la empresa amb 14 anys, com treballaven en aquella època, i també durant la guerra, la postguerra, la vaga de tramvies del 51, etc. En un altre moment, comenta com estan ara a l’actual Casal de Jubilades i Jubilats, El Taulat de Can Saladrigas. Per la seva banda, Juana José ens parla sobretot de la postguerra (quan ella va començar a treballar), l’etapa de escassesa i de racionament, i com van ser els seus 25 anys a la fabrica, fins que van tancar.

Per a la realització del documental s’ha comptat amb les fotogràfies antigues de les pròpies protagonistes, i amb imatges antigues i vídeos de Poble Nou facilitats per l’ Arxiu Històric del Poblenou.

A principis de l’any 2012 es farà la primera presentació publica al mateix centre de Can Saladrigas. Després es faran més projeccions per a les dones de Sant Marti i d’altres indrets.

Podeu veure la info publicada a La Independent i el vídeo curt referent d’aquesta historia, fet l’any passat.

Julia López

Un refugi antiaeri sota el carrer Llull

2011-05-06T05:42:00.000-07:00

Després de força temps sense poder actualitzar aquest bloc, per estar treballant en diversos projectes que espero que en breu podreu llegir i escoltar, avui he decidit compartir amb vosaltres aquest planol d'un dels refugis antiaeris que durant la guerra civil es van construir al Poblenou

Bacelona no va ser la primera població bombardejada per un avió, les potencies colonials ja ho havien experimentat anteriorment a les seves colonies. Els avions també van ser utilitzats al llarg de la Primera Guerra Mundial, tot i que no amb el nivell de destrucció que van assolir posteriorment. Però el que sí que podem afirmar, tristament, és que la nostra ciutat va ser la primera gran ciutat europea en ser atacada sistemàticament.

Eren uns atacs pensats per castigar alguns dels punts estrategics de Barcelona, com per exemple el port, però també per crear el caos a la ciutat i augmentar el desànim de la població. Els ciutadans i les ciutadanes de Barcelona van haver d'aprendre a sobreviure als bombardejos. Tot aquest esforç va fer que a la ciutat apareguès una autèntica xarxa de refugis a tots els barris.

A la imatge podeu veue el planol del refugi del carrer Llull, cantonada Lutxana (actual Roc Boronat) el refugi número 263 del registre de la Junta de Defensa Pasiva.

De Memòria del Poblenou

El planol està extret de l'Atles dels refugis de la Guerra Civil Espanyola a Barcelona, publicat per l'Ajuntament de Barcelona i per CLABSA.

Fet a Poblenou

2011-02-07T01:55:00.000-08:00

L'Arxiu Històric del Poblenou ha presentat una nova i revisada edició del llibre de l'exposició Fet a Poblenou. El llibre ja el podeu trobar a les principals llibreries del barri.

De Memòria del Poblenou

AQUESTA ÉS LA INFORMACIÓ DE LA EXPOSICIÓ REALITZADA AL POBLENOU AL SETEMBRE DE 2006, DEDICADA ALS OBJECTES FABRICATS AL BARRI DEL POBLENOU

Podem considerar una màquina d’escriure de la Hispano Olivetti un testimoni material per conèixer el nostre passat? I una moto Ducati de Mototrans, o qualsevol altre objecte industrial i quotidià que hagi estat produït en una factoria del barri?

Des d’un gafet de Can Waldes fins a l’avió que realitzà el primer vol Barcelona-Mallorca, construït als tallers de Pujol Comabella i Cia., passant per unes fulles d’afaitar Iberia de Bassat, unes ampolles de vidre verd de Joan Vilella i Cia., una capsa de galetes Solsona, un vermut Martini & Rossi, un Cacaolat de Letona, uns coberts de Metales y Platería Ribera (Les Culleres), una màquina de cosir Wertheim i un camió Ebro de Motor Ibérica, entre altres, tots aquests objectes tenen un segell comú, virtual és clar, que els identifica: estan manufacturats al Poblenou.

Fet al Poblenou parteix del dictat dels mateixos objectes fabricats en sèrie, sense la intenció de traçar un discurs històric, ni de la industrialització ni del seu procés de producció. Sota aquest enfocament, se’ns presenta com una mostra per descobrir, a través d’un recull de productes i documents, un Poblenou productiu que va més enllà del tòpic sector tèxtil (l’Obrador de Barcelona, el Manchester Català i Textilàndia) i que afirma la seva diversificació industrial (sobretot a partir del segle XX, amb l’aparició d’una potent indústria alimentària, una tímida indústria química i una creixent indústria siderometal·lúrgica i automobilística que acabà rellevant el tèxtil).

El barri del Poblenou ha demostrat ser un territori amb molt dinamisme industrial, sobretot durant part del segle XIX i tot el segle XX, sense oblidar que encara ocupa el rànquing de l’activitat industrial de Barcelona, amb una estructura productiva d’empreses petites i mitjanes que dibuixen un teixit industrial complex. Avui dia, la pèrdua de la indústria pesant en el sector econòmic poblenoví, el creixement d’activitats terciàries i el procés de desindustrialització no són més que un seguit de fets propis de la dinàmica econòmica actual dels països desenvolupats. És precisament per això que en plena època de canvis i de revolució de les TIC, una màquina d’escriure de la Hispano Olivetti ja no pot llençar-se com si fos ferralla.

Fet al Poblenou és, doncs, una oportunitat excel·lent que els visitants tenen per acostar-se i revalorar la importància del que podríem anomenar una arqueologia industrial i quotidiana poblenovina que cal conservar i recuperar per a la identitat de la memòria del nostre imaginari col·lectiu.

Histotube a BTV

2010-12-23T01:11:00.000-08:00

www.btvnoticies.cat

Engega Histotube

2010-12-09T07:00:00.000-08:00

De Memòria del Poblenou

En els propers dies engegarà el Histotube, un projecte on estem participant uns quants historiadors i que té com a objectiu posar a l'abast de docents, alumnes i interessats per la història i el patrimoni una sel·lecció dels vídeos sobre aquesta temàtica que es poden trobar a la xarxa.

Podreu trobar l'Histotube actiu en pocs dies a la web:
http://histotube.blogspot.com/

També podeu consultar les novetats de l'Histotube i fer propostes als espais de Histotube a la xarxa, a Twitter i a Facebook

http://twitter.com/histotube

Entrevista al programa "Gent del Barri" a Sants 3 Ràdio

2010-11-08T06:20:00.000-08:00

Avui he volgut compartir amb vosaltres una entrevista que em van fer al programa "Gent del Barri" de Sant 3 Ràdio, on parlo sobre alguns aspectes de la meva vida, de la història de Sants i de les entitats on participo o he participat: la Burxa, l'Esplai Xiroia i el Cros Popular de Sants.
També trobareu cançons de Rabia Positiva, Nous Espectres, Els Pets i Bob Marley.

Si voleu escoltar l'entrevista podeu entrar en aquest enllaç.

L'enigma de Poblenou, número 2

2010-08-15T12:57:00.000-07:00

El Petit Forn ha encertat aquest primer enigma. Efectivament la font que va fer que es conegués la rodona de la rambla, on conflueixen els carrers Ramon Turró i Joncar, com a rodona del sortidor va ser resituada a la plaça Reial.

Al cementiri del Poblenou hi ha enterrats personatges il·lustres com Anselm Clavé, Narcís Oller o Valentí Almirall. Però potser un dels més populars al barri és Francesc Canals Ambrós. Sabrieu dir amb quin sobrenom es coneix aquest últim?

L'enigma, número 1

2010-08-01T14:25:00.000-07:00

Arriba l'agost i la feina, enlloc de disminuir creix, ja que dedicaré gran part d'aquest mes a enllestir un llibre sobre la Guerra Civil a Sants que, si tot va bé, hauria de sortir publicat el Sant Jordi proper.

Però Memòria del Poblenou no fa vacances. Al llarg d'aquest mes plantejaré diversos enigmes per solucionar. Si creieu que sabeu les respostes les podeu escriure com a comentari i a la següent actualització publicaré la solució. De moment no puc oferir cap premi als que encertin la resposta, però espero poder canviar això en breu. Començaré per una de nivell fàcil.

Segur que molts poblenovins ja sabeu que la rodona on es creuen la Rambla del Poblenou amb Ramon Turró i el carrer Juncar, on es troba el Casino de l'Aliança, es coneix amb el nom de la "Rodona del sortidor" Però sabeu a quina plaça va anar a parar la font que va donar nom a aquesta rodona?

El globus Júpiter

2010-05-11T12:17:00.000-07:00

Barcelona, va ser una de les ciutats pioneres en explorar les possibilitats de l'aerostàtica. Com recull Dani Cortijo al seu llibre Històries de la història de Barcelona ja el 15 de gener de 1784 es va fer un intent, que pel que es veu va fallar, al carrer Trentaclaus. Feia molt poc que els germans Montgolfier havien fet el seu primer vol públic, el 4 de juny de 1783.

Ben aviat Barcelona és va convertir en l'escenari escollit per molts intrèpids aeronautes per mostrar les seves proeses a un públic àvid d'aquests perillosos espectacles. El lloc escollit per molts d'aquests primers vols va ser el Toril de la Barceloneta.

Allà els espectadors van poder viure èxits i tragèdies d'aquests pioners. Com la història de Monsieur Arban, un prestigiós aeronauta francès que va tindre un final funest que va commoure tota la ciutat. Si voleu coneixer aquesta història la podreu trobar narrada al llibre que citava anteriorment.

Però els fracasos no van desanimar a aquests aventurers i els concursos i les exhibicions van continuar. La tarda del 12 de maig de 1909 es va celebrar un concurs de globus lliures a la platja de la Marbella, que casualment marcaria la història esportiva del Poblenou. El globus guanyador es deia Jupiter.

El mateix dia els germans Mauchan, dos britànics que treballaven a una fàbrica de Poblenou, es trobaven reunits a la Cerveceria Cebrián, avui l'orxateria tio Che, amb uns quants companys aficionats a un esport que s'obria camí, el futbol. David Mauchan feia temps que s'havia fet portar una pilota de futbol de les Illes Britàniques i ara es disposaven a constituir un club de futbol. Impresionats per la victoria del globus Jupiter la recent estrenada directiva de l'entitat va decidir anomenar-lo amb aquest nom, seria l'origen del C. E. Júpiter.

Poblenou sota les bombes

2010-03-15T13:01:00.000-07:00

Al llarg de la Guerra Civil Barcelona va ser, tristament, una de les ciutats pioneres que va patir atacs aeris. Els fronts de batalla s’havien ampliat i la guerra resultava total. La població civil barcelonina es va veure sorpressa per uns bombardejos per als quals no havia estat preparada.

Com a pionera, Barcelona afrontava aquesta situació tan dificil sense poder buscar antecedents a d’altres capitals europees i amb una total manca de recursos economics i materials, ja que anaven tots destinats a l’enfrontament bèl·lic.

Tot i això, les complexes xarxes socials existents i el treball col·lectiu va permetre als ciutadans construir una gran quantitat de refugis arreu de la ciutat, uns 1500.

Poblenou era aleshores el principal centre fabril de tot l’estat, motiu pel qual es va convertir en un dels principals objectius militars dels bombarders italians. Castigar el Poblenou significava castigar les fàbriques, algunes de les quals s’havien reconvertit en productores d’armes, castigar l’economia catalana i de retruc les classes populars, i generar la por fins i el desànim a Barcelona.

El 13 de febrer de 1937, al llarg del primer atac que va patir la ciutat Poblenou ja va patir ser víctima de les bombes del vaixell italià Eugenio di Savoia, que pel que sembla intentava tocar la fàbrica de Can Rivière. Tres mesos més tard, el 29 de maig, un nou atac va afectar els carrers Pellaires, Roc Boronat i Pere IV i les fàbriques de Can Ricart i Can Girona, on es fabricava armament.

A l’octubre Poblenou va rebre dos atacs més. En el primer, del dia 1, es va veure afectat el passatge Bori, el carrer del Gasòmetre i fins i tot el barri del Somorrostro, en el segón, del dia 15, es va atacar el carrer Amistat.

El mes de desembre el barri es va veure afectat per tres atacs, en el primer, el dia 7, es va destruir la granja de l’Assumpció al carrer Calvell i van ser afectades la fàbrica de mosaics Escofet, la plaça de Prim, una fàbrica del carrer Perelló, el carrer de Sant Francesc, l’Hospital d’Infecciosos (actual Hospital del Mar), Can Girona i el número 106 de l’avinguda Icària. El dia 8 van caure diverses bombes al carrer Pere IV i al carrer Selva de Mar. Finalment el dia 15 l’hospital es va veure afectat de nou.

El 7 de gener del 1938 el barri va ser atacat de nou en uns bombardejos que van produir set morts i que afectaren especialment Pere IV. Un dia més tard els avions tornaven a bombardejar produint quatre morts més. Un cop més el carrer Pere IV es va veure afectat juntament amb el passatge dels Ciutadans i el carrer Espronceda.

El dia 15 varen morir quinze persones en un atac que va afectar la fàbrica Benguerel i els tallers Moncunill, la fàbrica del Cànem, Subministres Elèctrics i una adoberia de Ramon Turro. També van caure bombes al carrer Pere IV, San Joan de Malta, passatge de Rovira, Ciutat de Granada, Badajoz, passatge de Ferrer Vidal, Taulat, el barri de Pequín i fins i tot l’interior del Cementiri.

El dia 25 la fàbrica de Can Girona va ser atacada per cinqué cop. També va rebre impactes el Camí Antic de València i al llarg del març encara van caure algunes bombes al carrer Pujades i a l’Avinguda Icària.

Els següents atacs que va patir Poblenou varen tenir lloc al Juny. El dia 4 va ser bombardejada la zona de Icària, un magatzem ferroviari, el Gas Lebon i una casa del carrer Ciervo i el dia 15 va ser atacada la Ford, a l’avinguda Icària. El 19 de juliol varen ser atacats els barris humils de La Mar Bella, Pequín i el Camp de la Bota, amb un total de tres morts. El 19 d’agost hi va haver edificis malmesos al carrer Pujades, Marina i Joan d’Àustria.

El segón pitjor periode de bombardejos sobre el Poblenou es va produïr al llarg del mes de setembre del 38. El primer dia del mes es va bombardejar el carrer Castanys i el dia 6 una casa de mantes del carrer Pujades. El 23 varen morir quatre persones al Poblenou i el dia 24 trenta quatre. El 28 va ser atacat el Somorrostro.
El 24 de gener, quan només quedaven dos dies per al final de la guerra encara hi va haver temps per bombardejar i produir un incendi a la fàbrica de Gas i l’avinguda Icària, al número 76.

Si voleu saber-ne més us recomano que busqueu el dossier Sota Terra, aparegut l’any 2005 a la revista Icaria i que va ser redactat per Josep M. Huertas i Jordi Fossas. Moltes de les dades que trobareu en aquest petit text són d’aquest mateix estudi.

El cementiri de Poblenou

2010-03-08T12:59:00.000-08:00

Avui he volgut compartir amb tots vosaltres un video que he trobat a la pàgina web de l'Arxiu Històric de Poblenou en que es parla sobre el Cementiri. Podeu trobar més videos sobre els cementiris de Barcelona a la plana: http://laciutatdelscementiris.minisites.xtvl.tv/

Espero que us agradi.

El Santet

2010-02-22T03:24:00.000-08:00

El Cementiri de Poblenou és el més antic dels construïts a Barcelona. Per aquest motiu es coneix també amb el nom de el Cementiri Vell. Per la seva situació com a Cementiri de l’Est. Va ser inaugurat el 1775 per descongestionar els cementiris parroquials. El 1813 les tropes franceses el van destruir i no va ser reconstruit fins al 1819. A partir del 1849 va començar la seva época d’esplendor amb la construcció dels grans panteons dels industrials, comerciants i bugesos, on van treballar els millors escultors i arquitectes de l’época. El cementiri fa 5’38 ha i te 31.071 sepultures.

Entre els molts personatges i·lustres que es troben enterrats al Cementiri de Poblenou podem trobar a: Josep Anselm Clavé, Ramón Sabates i Manassell, Mary SantPere, Caso Sendra (Cassen), Jose Luís de Vilallonga, Lola Anglada, Romà Bonet, Josep Llimona i Bruguera, Miquel Llobet, Xavier Benguerel, Narcís Oller, Frederic Soler (Serafí Pitarra), Valentí Almirall, Manuel Porcar, Carmen Tórtola Valencia, Marià de Cabanes, Antonio Perez de Olaguer o el panteó de la familia Bonaplata. També es va trobar, al llarg de molt de temps la sepultura de Narcís Monturiol, però posteriorment les seves despulles foren traslladades a la seva ciutat natal, Figueres.

Però el que potser és el personatge més popular del Cementiri de Poblenou no ho és per ser industrial, polític o artista. Francesc Canals Ambrós (Barcelona 1879-1899) era un empleat dels coneguts magatzems el Siglo, on era molt apreciat pels seus companys.

Francesc va morir molt jove, quan encara no havia fet els vint anys, i ben aviat va correr el rumor que ressant al Santet, el nom amb que es va coneixer a en Francesc, aquest faria de mitjancer per aconseguir allò que se sol·licités. Així va començar la llegenda del Santet, que ha perdurat més de cent any, fins a l’actualitat.

Al voltant d’aquesta figura ben aviat van començar a correr històries i llegendes diverses, algunes de les quals he trobat recollides a alguns llibres. Es comenta que en vida Francesc Canals es va guanyar moltes simpaties ajudant als pobres del barri. Un cop mort la llegenda es va expandir quan la làpida de la tomba del Santet es va anar esquerdant reiteradament. La gent va atribuir aquest fet a fenomens sobrenaturals i es va iniciar aquesta veneració. Fins i tot, pel que diuen, l’espai va ser escenari de trobades espiritistes.

El cert és que encara avui en dia, davant de la tomba, es poden trobar espelmes, flors, exvots, papers amb peticions i fins i tot alguna persona que resa. Fins a tal punt que els ninxols del voltant es troben desocupats per tal de poder donar cabuda a la gran quantitat de flors que s’hi acumulen.

Novetats sobre Can Ricart

2010-02-15T08:37:00.000-08:00

Avui, aprofitant que varem parlar sobre Can Ricart ara fa uns dies, us adjunto integrament un text aparegut al bloc Salvem Can Ricart de l'Associació de Veïns. Si entreu al bloc també podreu trobar un parell de fotografies que val la pena veure.

Ara fa uns dos anys i pocs dies, en un be cultural d’interès nacional, els enderrocs d’un 30% de les naus amb alt valor històric va deixar un esplèndid descampat. Quan el veïnat pensava que les excavadores havien acabat la feina, va resultar que no. Sense conformar-se en haver tombat tot el que sobresortia del terreny fins deixar una encimentada esplanada, van iniciar el que semblava una mina a cel obert.Treparen l’asfalt i tot el que hi pogués haver-hi sota, enduent-se tones de terra i runes. El pes de les enormes excavadores i la feina punyent de les seves pales trinxarien qualsevol cosa que, en un futur, pogués fer nosa a l’hora d’edificar.Però els túnels de transmissió energètica, fets de volta de maó per mans proletàries expertes, estaven pensats per a resistir la pressió del vapor que hi circulava. La seva considerable fondària també fou un factor determinant per aconseguir el miracle: A data d’avui, hi ha encara més metres de túnels intactes que no pas destruïts.Però l’actual propietària de la meitat del recinte, la immobiliària Alza, està a punt de triomfar allà on fracassaren els operaris d’Enderrocs Benjumea. Ja estan fent forats per “les seves terres”, a la recerca del nivell freàtic, els edafòlegs de Geotècnics Estudis que calculen la profunditat màxima extraible ( traduït, el nº de plantes de fondària que pot tenir un pàrquing).Així que ja ho sabeu: Les visites culturals per a conèixer el nostre patrimoni, les haureu de fer amb caràcter d’urgència. La data de caducitat d’aquestes restes arqueològiques pateix una acceleració accelerada. Article gentilesa de l'ull que tot ho veu.

El Sortidor

2010-02-05T06:51:00.001-08:00

Molts poblenovins encara recorden l'encreuament de la Rambla del Poblenou amb Ramon Turró i el carrer Juncar, on es troba el Casino de l'Aliança, amb el nom de La rodona del Sortidor. Actualment a aquesta rodona no podem veure cap font que ens pugui indicar l'origen d'aquest nom, però si un forn que ens ho constata.

L'origen d'aquest nom és degut al fet que al llarg de vint anys a aquest encreuament hi va haver la font de les Tres Gràcies, la font que actualment podem trobar al centre de la plaça Reial, acompanyada de les palmeres i dels fanals de Gaudí.

Aquesta peça de ferro va ser fosa a París, a la foneria d'Antoine Durenne i va ser instal·lada al barri gòtic el 1876, però l'any 1888 va ser substituïda per un sortidor amb els preparatius de l'Exposició Universal i va ser reubicada a la Rambla del Poblenou.

L'any 1926, a pocs anys d'una nova mostra internacional a Barcelona el monument va tornar a la plaça Reial, on encara la podem trobar avui en dia.

Una vila romana al Poblenou

2010-01-18T03:42:00.000-08:00

El divendres dia 23 de novembre el diari Avui, recollia la descoberta a Can Ricart de les restes d'una antiga vila romana. Aquesta troballa ben aviat va generar una nova polémica entre l'Ajuntament que la va considerar escadussera, els veïns, que fa anys que lluiten per la conservació de Can Ricart i el Museu d'Història de la Ciutat, que l'ha considerat com una troballa de primera magnitut, com recull el portal de noticies poblenoví Poblenou.org

Seguint les novetats que en els diversos mitjans s'han anat produint us presento una petita crónica.

Can Ricart és un dels grans recintes industrials del SXIX que, de moment encara es mantenen a la ciutat de Barcelona, conjuntament amb els de Can Batlló, del carrer Urgell i Can Batlló del barri de la Bordeta.

Amb el recinte industrial de Can Batlló de la Bordeta també comparteix moltes altres histories, com la llarga lluita veïnal per evitar o modificar els projectes immobiliaris o un grapat de misteriosos incendis intencionats que els dos recintes han patit.

És en aquest context, amb un Can Ricart que segons els plans oficials s'ha de convertir en la futura Casa de les Llengües on van apareixer, a les obres realitzades per l'empresa Dracma Arqueologia, les restes d'aquesta vila romana.

Segons sembla les restes romanes poden ser del segle I dC. L’Ajuntament ho qualifica de restes escadusseres i assegura que aquesta troballa no té un valor suficient per fer variar els plans previstos pel recinte de Can Ricart. Però fonts del Museu d’Història ho qualifiquen com una troballa de primer magnitud, ja que és el primer cop que apareixen restes romanes en aquesta part de la ciutat. Recordem que la ciutat de Barcino és una fundació del segle I aC. i, tot i que es te constancia de l'existencia de diverses viles romanes al pla de Barcelona, coincidint amb els camins que s'apropaven a la ciutat, és molt dificil poder-les estudiar, tenint en compte que tot aquest territori és ampliament construit.

En aquests moments sembla ser que la decisió final sobre el manteniment o desaparició d'aquestes restes depén del que dictamini la Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya

El dijous 12 de novembre, l’Ajuntament de Barcelona va emetre un comunicat menyspreant la descoberta d’aquestes restes romanes i on ho qualificava de restes escadusseres, de difícil definició i datació, donat el seu deficient estat de conservació i les característiques dels treballs que es duen a terme.

Segons el mateix comunicat Les restes es van tornat a colgar per evitar la seva degradació a l’espera d’iniciar properament una segona fase de treballs que permeti la seva excavació arqueològica extensiva i posterior avaluació patrimonial.

La imatge que podeu veure va ser realitzada per la gent de l'Associació de Veïns Can Ricart

Des d'aquest bloc seguiré les noticies que vagin apareixent sobre el tema.

Veïns de cartró pedra

2009-12-29T16:34:00.000-08:00

En Bernat i na Maria són dos dels veïns més il·lustres del Poblenou, el barri on viuen i al que representen des del 1953. Però en Bernat i na Maria no són dos persones de carn i ossos, són dos poblenovins de cartró i pedra. Com la majoria ja sabreu estic parlant dels gegants de Poblenou.

La presència de gegants al Poblenou és desconeguda fins a mitjans de segle XX, quan a la vigília del Corpus de 1953 es van estrenar els seus gegants, en Bernat i na Maria. Aquests gegants, que pel que sembla són obra de l’escultor d'imatgeria festiva Domènec Umbert, es van fer a iniciativa de les parròquies del barri, Sant Bernat Calbó i Santa Maria del Taulat.

El 1953 les tres parròquies del nucli antic del Poblenou van comprar al taller de El Ingenio uns gegants clàssics de sèrie habillats com a reis medievals, per a desfilar a la Processó del Corpus del Poblenou. Aquests gegants encara no tenien el nom amb el que els coneixem actualment.

La història dels gegants del Poblenou va en paral·lel a la de moltes altres parelles de gegants que van apareixer en aquell mateix moment, com en Bartomeu i la Maria, els gegants de Sants, nascuts al mateix taller de l’Ingenio.

Als anys cinquanta la tradició gegantera es revifava després que moltes parelles fossin destruides al llarg de la guerra. Però els nous gegants, i molts dels antics, van passar a representar els reis catolics, més a gust del règim franquista.

En Bernat i na Maria van participar a la processó de Corpus i a les festes del barri de manera continuada fins al 1963 quan el Concili Vaticà II prohibí les festivitats del Corpus al carrer. Els gegants foren guardats a les golfes de la parròquia de Santa Maria del Taulat i van caure en l’oblit. Per sort l’any 1980 foren trobats i restaurats per Josep Ma Carreras. Ja recuperats van reapareixer a la Festa Major el setembre de 1981.

El gegants del Poblenou varen ser batejats com a Maria i Bernat l’any 1982, en record de dues de les tres parròquies que els van comprar: Santa Maria del Taulat i Sant Bernat Calvó. Des d'aleshores, la parella de gegants del Poblenou ha participat en trobades d'arreu de Catalunya.

En la seva pròpia trobada, per la Festa Major el setembre, i en les Festes de Maig encapçalen les cercaviles i dansen el seu ball.

Des del setembre de 1996 en Bernat i na Maria estan acompanyats pel Lloro del 36, un gegantó de 2,8 metres d'alçada i 25 kg. de pes, creat per l'artista terrassenc Jordi Grau, en record del famós lloro del establiment La Licorera del Poblenou, i del qual ja parlarem en una altra ocasió.
L'any 2003 en Bernat i na Maria van celebrar en seu cinquantenari amb tot d'activitats lúdiques i festives al llarg de tot l'any. En Bernat fa 3,8 metres i pesa 55 kg. i na Maria fa 3,8 metres i pesa 57 kg.

Però el que molts no saben és que els nostres gegants, pel fet d’haver nascut a un taller com el de l’Ingenio, tenen alguns germans propers a d’altres poblacions. Mireu per exemple les fotografies dels gegants de Figueres, en Janet i na Justa.

En l'actualitat encara podeu visitar aquesta botiga plena de magia (literalment, en forma de trucs de mans) on van neixer en Bernat i na Maria. I si heu fet una mica de calaix fins i tot podreu comprar-vos un gegant, gegantó o capgros per a vosaltres mateixos.

Festa Major

2009-12-17T16:18:00.000-08:00

Avui us vull presentar un video sobre la història de les festes majors del Poblenou. Es tracta d'un petit documental realitzat per l'Arxiu Històric del Poblenou i per Clot RTV que crec que val la pena veure.

Si teniu problemes per veure el video al bloc també el podreu trobar aquí: Festa Major

Però com les festes majors no són només una cosa de la història també podeu veure un video de la festa major del 2009

Personatges i refranys del Poblenou

2009-11-24T04:07:00.000-08:00

Tothom sap que els refranys i les frases fetes sovint recullen petites històries quotidianes que han quedat fossilitzades en una frase. El que resulta més dificil, de vegades, és aconseguir treure’n l’entrellat d’aquestes petites històries. Per sort en aquest país figures com la de Joan Amades ens han deixat les explicacions de moltes d’aquestes frases fetes.

Avui us aproparé un parell d’històries de les que va recollir Joan Amades i que tenen l’origen al Poblenou i on es parla d’alguns personatges d’aquest barri. Com veureu, algunes d’aquestes expressions s’han anat perdent amb el temps, però de totes maneres crec que val la pena saber-ne l’origen.

Una de les frases fetes que té l’origen a Poblenou va ser Anar-se’n a can Taps, una frase que volia indicar la mort d’algú o el fracas d’algun negoci. Segons recull Amades l’origen es troba en una antiga i famosa taverna que era a l’espai on actualment es troba el cementiri. Aquesta coincidència va fer que la gent fes extensible el nom de can Taps al del propi cementiri.

No lluny d’aquest mateix espai també es podia trobar un casalot vora el mar, al camí de Barcelona al cementiri, que va donar origen a una nova frase feta, Ser una cosa de can Paquetilla, que serveix per indicar que una cosa és de baixa qualitat.

Com recull Amades can Paquetilla era cau de gent baixa i de recollidors de burilles. Pel que es veu en aquest casalot permetien dormir per un preu molt reduït i a la vegada era una fàbrica clandestina on, de les burilles recollides, feien paquetilles de tabac. Aquestes paquetilles les venien als carrers humils al preu de deu cèntims i la seva popularitat va donar nom a la casa. En motiu de la primera Exposició Universal tota aquesta area va ser urbanitzada i les autoritats en van manar l’enderrocament. Com el propietarí no va obeir l’ordre l’ajuntament va manar als bombers que ho fessin.

Podreu trobar més informació al llibre "Refranys personals" de Joan Amades, publicat per la Biblioteca de tradicions populars

Si us agrada tot el món de les frases fetes i refranys us recomano que entreu al bloc: http://vpamies.blogspot.com

Barraques, l’altra ciutat

2009-09-02T08:18:00.000-07:00

Tot i que no és una història molt coneguda, al llarg de molts anys, milers de barcelonins han sobreviscut a la ciutat vivint a diversos nuclis barraquistes arreu de la ciutat. El Districte de Sant Martí no va ser una excepció. Arran de mar, durant molts anys, va existir un dels nuclis barraquistes més grans, el barri del Somorrostro.

El barri de barraques del Somorrostro va començar a creixer cap a l'any 1925. Aquell mateix any ja hi havia 109 barraques on vivien 421 persones. En vigílies de la guerra civil hi vivien unes 5000 persones. L'any 1953, tot i la prohibició d'aixecar barraques noves, n'hi havia 1332 habitades per 1609 famílies. Si fem cas als censos que es van fer durant aquella època, als anys cinquanta van viure prop de 20.000 persones al Somorrostro.

El barri va desaparèixer el dissabte 25 de juny de 1966, dia en què el general Franco havia de presidir unes maniobres navals, i les autoritats de la ciutat, no van voler que es veiesin les barraques. Aquell dies sis-centes barraques van ser enderrocades i tots els seus habitants ubicats en unes altres barraques provisionals, les mateixes que havien de servir per a aixoplugar els afectats per les riuades del 1962 al Vallès, mentre acabaven de consumir el barri de Sant Roc, a Badalona, on finalment van ser allotjats.

El programa 30 minuts de TV3 aborda --amb els seus protagonistes-- una de les realitats històriques menys conegudes de Barcelona: la de les barraques. Una experiència de marginació que van viure, només a la capital catalana, unes 100.000 persones durant bona part del segle XX.

Un reportatge de:
Alonso Carnicer i Sara Grimal

Muntatge:
Agustí Poch

Documentació:
Miracle Tous

Producció:
Sandra Rierola

La Barcelona que no va existir

2009-08-11T17:02:00.000-07:00

Us presento un nou bloc, La Barcelona que no va existir.

La meva intenció és que aquest nou espai ens sigui útil a tots per descobrir coses sobre la història de Barcelona, però a la vegada per deixar volar la nostra imaginació, fent història-ficció i especulant sobre com podria haver estat la nostra ciutat.

Espero que us agradi i que us animeu a especular amb mi.

L'agregació en vinyetes

2009-07-20T11:00:00.000-07:00

Voleu veure les vinyetes que l'any 1897 van fer els diaris sobre l'agregació dels municipis del pla de Barcelona?

+ informació

L'agregació de Sant Martí

2009-07-15T18:04:00.000-07:00

El 20 d’abril de 1897, dia de Pasqua, Barcelona era autoritzada, per Reial decret a anexionar sis municipis del seu pla: Gràcia, Sants, Les Corts de Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Andreu del Palomar i Sant Martí de Provençals.

Aquest decret de la reina Maria Cristina, que venia de Madrid signat pel ministre de Governació, posava fi a un llarg debat entre els partidaris i els detractors de l’agregació. Amb una carpetada es finalitzava amb els articles als diaris, les delegacions a Madrid i les manifestacions en contra de l’agregació.

El barri del Poblenou, que formava part del municipi de Sant Martí, va passar a formar part de la ciutat de Barcelona. Els defensors de la independència municipal van veure com finalment el govern de Madrid cedia a les pressions del municipi barceloní i als interessos dels propietaris del sòl urbà. La ciutat creixia i volia sòl urbanitzable.

En contra de l’agregació es van alinear els comerciants i els industrials. Formar part de Barcelona significava per a tots ells un augment dels impostos, i molt especialment de les contribucions municipals. Cal recordar que, de fet, els industrials havien tret les fàbriques de Barcelona buscant terrenys més amplis, però també, entre d’altres molts motius, per pagar menys impostots.

Pel que fa als obrers, més preocupats amb les lluites per millorar les condicions laborals que en el debat sobre l’agregació, sembla ser que majoritariament van restar al marge d’aquesta disputa, tot i que amb certs recels.

I aquests recels eren totalment justificats, ja que quan els pobles varen ser agregats els impostos sobre els consums van pujar, perjudicant notablement als obrers. Per als industrials, en canvi, es van congelar les taxes que havien de pagar per un període de deu anys.

Durant cert temps l’agregació va ser objecte d’opinió als diaris i de mofa a revistes satíriques com L’Esquella de la Torratxa, que va publicar moltes vinyetes sobre el tema. A una vinyeta, molt significativa, podem veure una al·legoria de Barcelona caminant cap a Madrid, carregant un gran sac amb els consums i amb el text “Al fi hauré guanyat l’aposta però nois que cara que em costa”

El propi Joan Amades també recull, als seus treballs, una curiositat sobre l’agregació de Sant Martí a Barcelona. Segons Joan Amades Sant Martí era el poble més extens de la Península i això va produir problemes de tràmit al moment de l’agregació, ja que la llei manava que en unir-se dues poblacions havia de predominar el nom de la més gran, i el terme de Sant Martí era molt més ample que el de Barcelona. La grandaria de l’antic municipi va arribar a generar fins i tot una frase feta: Tenir una cara, com el poble de Sant Martí.

Si voleu saber més sobre les vinyetes de l'agregació cliqueu aquí

Viatge a Icària

2009-07-07T16:32:00.001-07:00

L’any 1840 el carbonari i socialista francès Étienne Cabet va publicar el seu llibre més conegut, Viatge a Icària. Cabet defensava la creació d’una societat ideal, sense classes ni diners, on els béns serien socialitzats i on hi hauria una igualtat entre sexes gairebé total.

A Catalunya aquesta utopia va ser introduïda per Narcís Monturiol. El famós inventor de Figueres, conegut per les seves aportacions al camp de la navegació subaquàtica, va simpatitzar amb les idees del socialista francès i les va difondre a partir del 1847 des de la seva publicació, La Fraternitat.

Però la utopia de Cabet no va quedar en una idea, ja que l’any 1849 el pensador francès i 280 seguidors van emigrar als Estats Units per fundar una societat icariana a Navouu, Illinois. Aquest projecte va funcionar fins al 1856, moment en què les diferències internes a Nauvoo van fer que la colònia fos abandonada. Cabet, amb 180 deixebles més, va fundar una nova colònia a Saint Louis, Missouri. Tot i que Étienne Cabet va morir aquell mateix any, el moviment va perdurar als Estats Units fins al 1895.

En aquestes experiències internacionals podem trobar la participació d’un poblenoví, el metge Joan Rovira. Temps abans de marxar a Icària ja havia format part dels grups cabetians catalans, on hi havia personalitats tan conegudes com el mateix Narcís Monturiol o Anselm Clavé. El 1848 Joan Rovira va vendre les seves propietats per embarcar-se cap a Nova Orleans i va abandonar la seva dona, que estava embarassada, amb els seus companys de grup.

Quan les contradiccions internes van fer impossible la convivència a la colònia, Rovira va ser un dels adversaris de Cabet, a qui va acusar d’haver enganyat i abandonat els dos primers grups de colons. Aquest drama el va portar a suïcidar-se davant de la seva dona. La seva fi va ser una tràgica premonició del fracàs del grup colonitzador.

Però sense sortir del barri, al mateix Poblenou, la utopia cabetiana va ser difosa pels grups llibertaris, que fins i tot van arribar a fundar una petita comunitat. Entre els anys 1846 i 1847, uns quants seguidors de Cabet es van establir a la banda costanera de Sant Martí de Provençals per viure en comunitat. En aquell moment el terreny que en el futur ocuparia el barri del Poblenou va ser conegut pels cabetians amb el nom d'Icària. Però, tot i que el mateix Cerdà va recollir aquest nom al seu pla, finalment no es va popularitzar.

Finalment, Icària va passar a ser un dels projectes fracassats dels qui els marxistes qualificarien com a socialistes utòpics. Però el temps ha volgut que l’antic camí que portava de Barcelona al Cementiri del Poblenou, el camí del Cementiri, actualment s’anomeni avinguda d’Icària. I la casualitat va fer que, entre altres personalitats conegudes de la nostra ciutat, al cementiri del Poblenou, on finalitza actualment Icària, hi descansin les restes d'un cabetià cèlebre com Josep Anselm Clavé. També podem trobar un nínxol recordant Narcis Monturiol, però es tracta d'un nínxol buit, ja que el 1872 es va fer el trasllat de les seves despulles a Figueres, la seva ciutat natal.

La Flor de Maig

2009-07-02T16:40:00.001-07:00

La Flor de Maig va ser una de les cooperatives més importants de la Catalunya dels inicis del segle XX.

A partir d'uns inicis humils relacionats amb grups d'amics assidus als Cors d'Anselm Clavé i als cercles esperantistes, va començar a eixamplar-se poc a poc fins a teixir tota una extensa xarxa de sucursals per molts dels barris de Barcelona i va esdevenir la més potent i gran de les cooperatives catalanes de l'época, amb 1.560 socis l'any 1927.

La infraestructura i els recursos de la cooperativa van ser espectaculars: set sucursals, entre magatzems i despatxos per tota la ciutat oberts entre 1896 i 1918; una granja a Cerdanyola adquirida el 1908, que els permetia l'adquisició directa de productes agrícoles i ramaders; creació, el 1904, d'una mútua per als socis amb el nom d'Institució per a l'Auxili de la Vellesa i Impossibilitats del Treball, pionera en l'oferiment de tot tipus de serveis mèdics i, fins i tot, un modern sistema de tocologia per a les dones; l'ús d'una moneda pròpia, i tot el conjunt d'activitats culturals i educatives que acompanyaven sempre les cooperatives (biblioteques, aules pedagògiques, classes nocturnes per a adults, sales d'actes, teatres, cafès...).

La seva activitat econòmica va ser tan intensa que aviat es van començar a contractar treballadors a compte de la cooperativa, fins a assolir la xifra de 120 persones a la seva plantilla.

El 1929, la Flor de Maig va ser la primera cooperativa catalana que va acceptar l'estàtus de sòcia. Es van igualar així els drets dels homes i els de les dones.

Va contribuir a fundar una de les mútues més grans i importants de l'època, la Vil·la de Salut l'Aliança, amb la qual va mantenir una relació fluida i constant.

Cal destacar el paper dinamitzador de la Flor de Maig dins del moviment cooperatiu. Va ser cabdal en tots els processos de coordinació catalans o internacionals de l'època (Cambra Regional de les Cooperatives de Catalunya i Balears, Congressos de l'Aliança Cooperativa Internacional...).

Tota aquesta expansió es va frenar cap al 1928, quan els mals resultats econòmics i algunes picabaralles entre juntes van provocar el principi de la davallada del projecte. Durant la Segona República, la granja de Cerdanyola va començar a acumular pèrdues i la crisi de la cooperativa va intensificar-se, sembla ser que per una manca de renovació dels dirigents i per un excessiu interès comercial.

Dos mesos després de l'esclat de la Guerra Civil, es va crear la Unió de Cooperadors de Barcelona, i la Flor de Maig hi va aportar les cinc seus que li quedaven i la granja. Abolida aquesta organització amb la victòria del franquisme, la cooperativa va ser absorbida per la Central Nacional Sindical (CNS) i, poc a poc, desvallestada fins a la inanició. Va tancar l'any 1950.

L'any 1977 va tornar a obrir, però com a Ateneu Popular Flor de Maig.

Article de l'exposició Història del Cooperativisme a Sants, en motiu del 87è dia Internacional del Cooperativisme

Més informació a:

http://www.sants.coop/